La calçotada que vam fer diumenge a Sant Feliu del Racó va convertir-se en una de les menjades més animals que recordo. Arribar a casa tant esgotat, com si acabés de correr una marató, només pel fet d'haver menjat no m'havia passat mai. Tenia un tap a l'estomac, com una presa que tallava qualsevol flux en el meu sistema digestiu. El vespre per sopar vaig menjar quatre fulles d'enciam perquè no m'agrada saltar-me els àpats...
Vam quedar satisfets. Els calçots van quedar boníssims, igual que la resta de components del dinar: tot un èxit derivat d'una organització que com sempre va ser gairebé perfecta. També vam beure, vam riure i vam fer molt badalls, d'aquells inevitables després d'un gran àpat. Segurament vam assistir al naixement d'una tradició.
Encara no he parlat, per cert, dels restaurants de París. Un dia d'aquests m'hi posaré.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada