Antigament era un poblet ple de molins, un dels quals era un moulin rouge. Ara és la zona més encantadora de París. A Montmartre només li faltava una pelicula com Le fabuleux destin d'Amélie Poulain per mitificar-lo encara més. El seu nom el pren del turó on se situa, que ofereix unes esplèndides vistes de la ciutat, i que és coronat per l'església del Sagrat Cor. Les zones més concurregudes del barri són aquesta basílica i la place du Tertre, la plaça major de l'antiga vila, plena de pintors -alguns dels quals assetgen els turistes per retratar-los i cobrar-los 50 euros per quatre gargots- i amb molt d'encant però molt massificada, a l'estil de la Rambla de Barcelona. En canvi, el què poca gent fa i val molt la pena és passejar pel barri observant-ne els petits detalls; descobreixes carrers tranquils i maquíssims -de nou igual que al Barri Gòtic de Barcelona- i fins i tot topes amb unes curioses vinyes urbanes, el vi de les quals és caríssim segons un amic meu parisenc. Per acabar el passeig, recomano baixar per les escales (foto) que, com tot allà, són molt autèntiques.
dimarts, 25 de març del 2008
Montmartre
Antigament era un poblet ple de molins, un dels quals era un moulin rouge. Ara és la zona més encantadora de París. A Montmartre només li faltava una pelicula com Le fabuleux destin d'Amélie Poulain per mitificar-lo encara més. El seu nom el pren del turó on se situa, que ofereix unes esplèndides vistes de la ciutat, i que és coronat per l'església del Sagrat Cor. Les zones més concurregudes del barri són aquesta basílica i la place du Tertre, la plaça major de l'antiga vila, plena de pintors -alguns dels quals assetgen els turistes per retratar-los i cobrar-los 50 euros per quatre gargots- i amb molt d'encant però molt massificada, a l'estil de la Rambla de Barcelona. En canvi, el què poca gent fa i val molt la pena és passejar pel barri observant-ne els petits detalls; descobreixes carrers tranquils i maquíssims -de nou igual que al Barri Gòtic de Barcelona- i fins i tot topes amb unes curioses vinyes urbanes, el vi de les quals és caríssim segons un amic meu parisenc. Per acabar el passeig, recomano baixar per les escales (foto) que, com tot allà, són molt autèntiques.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)

3 comentaris:
bonic, bonic. jo crec que sabadell necessita tb unes escales que baixen. tb n'he vist a bilbao. tothom té escales que baixen menys nosaltres.
Ho sento però sempre he sigut més de London...
PD. A Can Puiggener hi ha escales...
ho he de dir: enveja cotxinaaa!
però jo puc dir que he estat a Porrera, he tastat els vins del Lluís i he escalat per les parets del Montsant ;)
ep, parisí és parisenc, jeje.
Publica un comentari a l'entrada