diumenge d'hivern a Palamós

Fa alguns estius el Ramon, maître de l'Hotel Trias, m'explicava com de satisfet se sentia de viure a Palamós i com d'agradable és passejar-hi un diumenge d'hivern. Ell és un andalús de Jaén que va venir a viure a Catalunya i, de tan bé que s'hi va trobar, va decidir quedar-s'hi. Tan va arrelar a l'Empordà que avui parla el català com si fos nebot de Josep Pla; deu ser que en el fons és qüestió de ganes, això d'aprendre la llengua del país que t'acull.

El cas és que aquest diumenge passejàvem amb l'Anna pel Passeig de Palamós i vaig entendre a què es referia el Ramon. Quina diferència amb l'estiu! Poca gent -però suficient-, agradable ressol de mig matí, un petit vaixell de càrrega ancorat mar endins, sardanes sonant carrer enllà. Tot combinat creava un aire especial; el mateix aire que es devia respirar dècades enrere, quan el poble era un poble de pescadors i no un poble per turistes on s'hi pesquen gambes. Segur que hi havia més d'un foraster enyorant l'agost -com ara nosaltres dos- però es notava que aquell era el Palamós real; el Palamós empordanès i no el barceloní, el Palamós de les barques de pesca i no de les motos d'aigua, el Palamós real i no el de la sombrilla i la pilota Nivea. Tot i això, sempre que tombes la mirada terra endins topes amb aquell parell d'edificis de 20 plantes, espantosos, que et recorden que del Palamós genuí en queda ben poc. Més val mirar mar endins que com a mínim la merda no es veu.