el tranquil

en pau descansi aquest bloc

2008-06-16T12:40:00.000-07:00

bharma

2008-05-10T07:24:00.000-07:00

Ahir el Marc em va parlar del Bharma, un bar de Barcelona de temàtica Lost. He estat buscant informació sobre aquest bar i estic emocionat. Hi vull anar ja! Pels fan de Lost com jo ha de ser orgàsmic.
L'adreça del bar és: C\ Pere IV num. 93, entre els carrers Àvila i Badajoz (zona Marina)
Mireu, mireu:

Fotografies:

Fotolog del bar:
http://www.fotolog.com/bharma/

Videos en què posen cançons de la sèrie (el millor):
http://www.youtube.com/watch?v=1tB8TXQAn24&eurl=http://www.4frikis.com/12/02/2008/bharma/
http://www.youtube.com/watch?v=UrTPhQOIyNs&eurl=http://www.4frikis.com/12/02/2008/bharma/

És molt freak, però m'encanta!

univers paral·lel

2008-05-07T05:49:00.000-07:00

Dissabte passat un fet em va demostrar que sempre hi ha un bri d'esperança. Va ser quan, enmig d'una selva d'horterisme i de locals per homosexuals depravats (amb tots els respectes pels homosexuals així, en general) vaig entrar a un bar on hi sonava la cançó Parallel Universe dels Red Hot Chili Peppers. Va ser com retrobar-me amb mi mateix. I és que a més a més, el primer vers de la canço no podia ser més indicat per la meva situació i la dels meus col·legues: Deep inside on a parallel universe. La Costa del Sol ha de ser un univers paral·lel, per força.

Lyrics de Parallel Universe:

Deep inside of a parallel universe
It's getting harder and harder
To tell what came first

Under water where thoughts can breathe Easily

Far away you were made in a sea
Just like me

[Chorus:]
Christ I'm a sidewinder I'm a
California King
I swear it's everywhere
It's everything

Staring straight up into the sky
Oh my my a solar system that fits
In your eye Microcosm

You could die but your never dead spider web
Take a look at the stars in
Your head fields of space kid

[Chorus x 2]

Psychic changes are born in your heart
Entertain
A nervous breakthrough that makes us the
same
Bless your heart girl

Kill the pressure it's raining on
Salty Cheeks
When you hear the beloved song
I am with you

[Chorus x 2]

horrible

2008-04-29T14:34:00.000-07:00

Després de molts dies de no renovar el bloc, que porta un ritme de renovació proporcional al meu ritme de vida en les últimes dues setmanes, actualitzo indignat amb el Barça. I mira que no volia parlar de futbol en aquest bloc.

Llista radical d'esbandida: Pinto, Abidal, Thuram, Márquez, Zambrotta, Edmilson, Deco, Gudjohnsen, Ronaldinho, Etoo, Henry, Ezquerro.

I mira que n'hi ha que m'agraden com a jugadors, però s'ho mereixen.

P.S. Ah i el Rijkaard el primer que ha de rebre la cossa al cul.

Un Cadàver per Postres

2008-04-13T12:00:00.000-07:00

Sovint recordo escenes o imatges de pel·lícules o programes de televisió de quan era petit. En aquells temps, hi havia aspectes d'alguns films que els feia increiblement atractius per mi. Un cadàver per postres n'és un clar exponent: L'atmosfera de misteri, l'humor fi, alguns elements sense sentit... No recordo si la tenia grabada en video o bé la vaig veure vàries vegades quan la fèien per TV3, però sé segur que m'encantava i que em va quedar grabada a la ment. I és així com fa dies em va venir al cap i vaig carregar-la a la mula perquè se'm baixés. Ahir vaig mirar-me-la i em va tornar a encantar, ara que la veig amb ulls d'adult. El majordom cec és el personatge que més recordava, perquè és d'aquells que deixen empremta, i ahir encara em va semblar més genial. Personatges com aquest i els no-sentits de la pel·lícula la fan divertidíssima. Segur que molts la recorden i jo he comprovat que val la pena tornar-la a veure.

Murder by Death (Un Cadàver per Postres) a IMDB.

una afirmació genial

2008-04-13T11:57:00.000-07:00

Catalunya que no té estat ni estructura, depèn més que cap altra nació de l’honorabilitat i del prestigi de la seva gent. Si a més de ser tècnicament una província, gent provinciana ens mana i ens representa, s’anirà fent cada dia més fort l’estigma i més feble l’esperança.

Fragment de l'article "La gallina sense cap", de Salvador Sostres.

brasseries (i 2)

2008-04-12T06:26:00.000-07:00

Buscant per Internet restaurants de París que valguessin la pena per menjar-hi bé i barat vaig trobar aquesta joia. Internet és democràcia en tots els sentits, també quan es tracta d'evitar restaurants per turistes on menges malament per preus exagerats.

La Fontaine Gourmande

Situat en un carrer tranquil d'una zona poc turística però molt propera al rovell de l'ou parisenc, aquesta brasserie va ser tot un descobriment. Una façana verda al més pur estil de la ciutat ens donava la benvinguda. Un cop a dins tothom parlava francès, cap forani apart de nosaltres, i el reduït espai del restaurant ens intimidava una mica; més d'un devia pensar mira, uns guiris. Petit el local, petites les taules que eren a tocar l'una de l'altra, petit tot, excepte el menjar. Mai saps si per 12 euros menjaràs del tot bé, però allà vaig disfrutar del principi al final. Si d'aquell dinar te'n fan pagar 40 euros segur que també en surts satisfet. El dia que vagi a París no m'ho pensaré pas a l'hora de tornar-hi.

Fitxa:
La Fontaine Gourmande
Rue Charlot 11, París
12 € (menú)

brasseries (1)

2008-04-08T08:17:00.000-07:00

Les brasseries parisenques. Feia dies que en volia parlar. Per raons econòmiques evidents no vam tenir una llibertat completa a l'hora de menjar a París però, per partida doble, vam tenir ocasió de tastar la veritable cuina de l'indret. La resta van ser algun McDonalds's i com no cuina italiana que, tot cal dir-ho, no va desmerèixer en absolut.

Brasserie Julien

Hi entràvem tot apartant aquella cortina de vellut que tenen alguns locals parisencs a l'entrada, com si fos el teló d'un teatre que t'obre la porta a l'espectacle. El local no podia ser més ideal per un idíl·lic dinar a París: decoració modernista a l'estil més típic de la ciutat i petites tauletes l'una al costat de l'altra, ben a tocar. Els cambrers agradables i educadíssims, fins i tot amb dos catalanets joves que van de gorres del papa; un caràcter molt diferent al del funcionariat de la ciutat, conegut arreu per la seva agror. De primer vaig menjar una terrina de foie, acompanyada d'una mica de verd i uns pepinets d'aquells que tant els agrada als francesos afegir als plats. De segon, un filet una mica socarrimat però bo. L'havia demanat al punt, potser és que els francesos tenen un concepte més durador de la cocció de la carn. L'Anna va demanar una amanida amb formatge chevre calent, tan habitual allà, i una dorada al forn boníssima. De vi un Bordeaux, i per postres un pastís de poma (foto). Ideal.

Fitxa:
Brasserie Julien
Rue du Faubourg Saint-Denis 16, París
www.julienparis.com
40-50 €

We Own the Night

2008-04-06T15:11:00.000-07:00

Aquesta pel·lícula recorda molt a The Departed de l'Scorsese, però no li arriba ni a la sola de la sabata. No té massa ritme i és molt previsible. El final m'ha semblat massa típic i poc sorprenent. Els actors la salven, sobretot pels seus noms: Joaquin Phoenix, Robert Duvall... però només arriba a l'aprovat justet i havent anat a revisió.

We Own the Night a IMDB.

tants, tants calçots

2008-04-01T14:46:00.000-07:00

La calçotada que vam fer diumenge a Sant Feliu del Racó va convertir-se en una de les menjades més animals que recordo. Arribar a casa tant esgotat, com si acabés de correr una marató, només pel fet d'haver menjat no m'havia passat mai. Tenia un tap a l'estomac, com una presa que tallava qualsevol flux en el meu sistema digestiu. El vespre per sopar vaig menjar quatre fulles d'enciam perquè no m'agrada saltar-me els àpats...

Vam quedar satisfets. Els calçots van quedar boníssims, igual que la resta de components del dinar: tot un èxit derivat d'una organització que com sempre va ser gairebé perfecta. També vam beure, vam riure i vam fer molt badalls, d'aquells inevitables després d'un gran àpat. Segurament vam assistir al naixement d'una tradició.

Encara no he parlat, per cert, dels restaurants de París. Un dia d'aquests m'hi posaré.

Montmartre

2008-03-25T09:30:00.000-07:00

Antigament era un poblet ple de molins, un dels quals era un moulin rouge. Ara és la zona més encantadora de París. A Montmartre només li faltava una pelicula com Le fabuleux destin d'Amélie Poulain per mitificar-lo encara més. El seu nom el pren del turó on se situa, que ofereix unes esplèndides vistes de la ciutat, i que és coronat per l'església del Sagrat Cor. Les zones més concurregudes del barri són aquesta basílica i la place du Tertre, la plaça major de l'antiga vila, plena de pintors -alguns dels quals assetgen els turistes per retratar-los i cobrar-los 50 euros per quatre gargots- i amb molt d'encant però molt massificada, a l'estil de la Rambla de Barcelona. En canvi, el què poca gent fa i val molt la pena és passejar pel barri observant-ne els petits detalls; descobreixes carrers tranquils i maquíssims -de nou igual que al Barri Gòtic de Barcelona- i fins i tot topes amb unes curioses vinyes urbanes, el vi de les quals és caríssim segons un amic meu parisenc. Per acabar el passeig, recomano baixar per les escales (foto) que, com tot allà, són molt autèntiques.

There Will Be Blood

2008-03-25T09:16:00.000-07:00

Abans de seguir parlant de París i del meu amor per ella, aprofito per comentar que vaig anar a veure There Will Be Blood i em va semblar excel·lent. És la història d'un perforador nord-americà de principis de segle XX tan ambiciós, que acaba destruint-se a ell mateix i a tot el què el rodeja. Està tan ben feta que tinc alguns dubtes de si es mereixia ser derrotada per No country for old men. Com a mínim crec que estan al mateix nivell.

Per cert, em va sorprendre la quantitat de gent que hi havia a la petita sala on encara la passen en una única sessió vespertina. Cal dir per això, que era un diumenge amb l'endemà dilluns de Pasqua (és a dir, festiu).

There Will Be Blood a IMDB.

m'encanta París

2008-03-20T17:51:00.000-07:00

La setmana passada em vaig enamorar de París. La ciutat ja m'havia impressionat la vegada en què hi vaig anar amb els meus pares però amb aquesta nova visita he començat una història d'amor amb ella que de ben segur durarà molts anys. M'encanta la seva elegància, la seva gent, el seu metro, les seves botigues de formatge, els seus bistros, Montmartre, els grands boulevards, les boines. Vull dir que, com diu la canço del Joan Miquel Oliver, m'encanta París.

Em sembla que també vaig entendre què vol dir allò de la grandeur i perquè els catalans que estem sota domini espanyol mantenim molt més la nostra identitat que els qui estan sota domini francès: els d'aquí simplement no tenim res a admirar del nostre ocupant, cosa que de ben segur no els passa als nord-catalans. Per ells les referències són l'arc de triomf, el formatge chevre i les sabates de teló fi; per nosaltres Marina d'Or, els boquerones en vinagre i el xandall del diumenge.

Edito: Jo tinc xandalls i m'agraden molt els seitons en vinagre, però ja m'enteneu.

espera

2008-03-13T15:55:00.000-07:00

Avui és un dia d'espera. Espera per veure el nou capítol de Lost, espera per començar les petites vacances de Setmana Santa, espera per marxar cap a París. Tinc ganes de retrobar-me amb aquesta ciutat meravellosa, que diuen que a la primavera està esplèndida. Ah París, l'élégance distinguée.

Esperar-se s'han esperat força a aquells qui esperaven una renovació del bloc. Que no deuen ser masses no. Tranquils aquí en teniu una, quan torni de París prometo explaiar-me llargament i detallada.

Fins llavors (dimecres de la setmana entrant).

Charlie Wilson's War

2008-03-06T10:59:00.000-08:00

Bon retorn de Julia Roberts al cine, de la mà de Tom Hanks i Philip Seymour Hoffman (gran i divertidíssim paper). La pel·lícula en qüestió em va atraure en veure'n el tràiler i més tard me la va recomanar la meva àvia, de manera que no sabia que esperar-ne. El film però és amè, divertit i prou interessant (excepte 20 minuts en què s'enlenteix lleugerament). Se'ns explica la història real de Carlie Wilson, un senador texà amant de l'alcohol i les dones, que usa les seves poques influències per proporcionar armes als mujahidins afgans, que les necessiten per fer front soviètics en plena guerra freda. Pot haver-hi qui pensi que peca de proamericanisme, però encabat queda claríssima la crítica a la política de guerra nordamericana. Més que recomanable.

Charlie Wilson's War a IMDB.

quan gastar-se diners és un plaer

2008-03-03T13:16:00.000-08:00

Com a bon freak, quan passo per davant de la tenda Norma Comics em quedo embadalit mirant l'aparador. Ja fa temps vaig enamorar-me d'una figura que representa l'escena de l'Obèlix caient a la mermita de poció màgica quan era petit; la figura encara hi és, però 250 € fan massa mal. Si els calers em sortíssin per les orelles tindria l'habitació plena de figures com aquesta però, de moment, no és el cas.

El passat nadal van posar a l'aparador una caixa d'edició especial amb tots els contes del Tintin en una edició una mica reduïda de tamany, però ideal. He pogut mantenir la temptació a ratlla per uns mesos però, finalment, he sucumbit! I no me'n penedeixo pas no, malgrat que m'ha valgut no gaires menys diners que els que hauria pagat per la figura de l'Astèrix. És ben bé que gastar-se diners només fa mal quan són mal gastats.

Per cert, és una delícia el vocabulari dels còmics del Tintin, ja no me'n recordava. El meu renec preferit és "malviatge!".

Andreu Buenafuente

2008-02-28T14:55:00.000-08:00

En temps pretèrits el Buenfuente era el meu ídol. Ara mateix, poso el seu programa i sovint tardo poca estona a canviar de canal. Fa coses que estan bé, sí, però l'humor que fa actualment no té ni punt de comparació amb el que feia als Sense Títol o a La Cosa Nostra. Abans el seu humor era més irònic, més absurd, més d'aquí; l'humor d'allà (Espanya) és diferent. Qui no s'ho cregui que posi "morancos" al Youtube.

En fi, que tot això bé per aquest vídeo del Sense Títol. Incomparable.

Juno

2008-02-27T15:41:00.000-08:00

Juno m'ha sorprès gratament. No tenia masses espectatives quan he entrat al cinema i al final n'he sortit satisfet. Com ja vaig sentir comentar a la ràdio, és una pel·lícula on gairebé tot és de color de rosa però ja va bé mirar-se les coses així de tant en tant oi?

Ah, i quin gust pagar 4.5 € per l'entrada...

Juno a IMDB.

diumenge d'hivern a Palamós

2008-02-26T07:51:00.000-08:00

Fa alguns estius el Ramon, maître de l'Hotel Trias, m'explicava com de satisfet se sentia de viure a Palamós i com d'agradable és passejar-hi un diumenge d'hivern. Ell és un andalús de Jaén que va venir a viure a Catalunya i, de tan bé que s'hi va trobar, va decidir quedar-s'hi. Tan va arrelar a l'Empordà que avui parla el català com si fos nebot de Josep Pla; deu ser que en el fons és qüestió de ganes, això d'aprendre la llengua del país que t'acull.

El cas és que aquest diumenge passejàvem amb l'Anna pel Passeig de Palamós i vaig entendre a què es referia el Ramon. Quina diferència amb l'estiu! Poca gent -però suficient-, agradable ressol de mig matí, un petit vaixell de càrrega ancorat mar endins, sardanes sonant carrer enllà. Tot combinat creava un aire especial; el mateix aire que es devia respirar dècades enrere, quan el poble era un poble de pescadors i no un poble per turistes on s'hi pesquen gambes. Segur que hi havia més d'un foraster enyorant l'agost -com ara nosaltres dos- però es notava que aquell era el Palamós real; el Palamós empordanès i no el barceloní, el Palamós de les barques de pesca i no de les motos d'aigua, el Palamós real i no el de la sombrilla i la pilota Nivea. Tot i això, sempre que tombes la mirada terra endins topes amb aquell parell d'edificis de 20 plantes, espantosos, que et recorden que del Palamós genuí en queda ben poc. Més val mirar mar endins que com a mínim la merda no es veu.

and the Oscar goes to...

2008-02-25T05:32:00.001-08:00

Sempre m'ha fet il·lusió empalmar la nit dels Oscars i empassar-me la cerimònia sencera. Aquesta nit tampoc ho he fet, em pot més la por d'estar fet una merda tot l'endemà.

Tranquils! Aquesta nit em miraré el resum i ja està. Tot més compactat i menys feixuc però, és clar, sense la màgia de veure-ho al moment.

No puc fer masses valoracions dels resultats perquè de les principals pel·lícules nomenades només he vist No country for old men , Sweeney Todd i American Gangster. Que trist. Sempre podré excusar-me amb el preu abusiu de les entrades de cinema. Això sí, n'estic segur que el Bardem es mereix el seu premi.

Consulteu aquí el palmarès dels 80ns Premis Oscar.

tinc projecte

2008-02-22T11:28:00.000-08:00

Ja tinc projecte de final de carrera assignat. Ara, a veure què en surt...

Com que el títol és gairebé tan llarg com la descripció, directament el descriuré:

El projecte consisteix a extreure informació, mitjançant tècniques de visió per computador, de documents de la frontera Franco-Espanyola durant el període de 1940 a 1976. La majoria de documents contenen dades sobre exiliats i detinguts durant la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial. La informació permetrà construir una base de dades per ser consultada via web.

dia Lost

2008-02-21T09:28:00.000-08:00

Avís: aquest escrit NO conté spoilers. Per tant, estimats amants de la sèrie Lost (Perdidos pels qui la segueixen en castellà) prengueu el dubtós plaer de seguir llegint.

Avui és dia Lost. Bé, és dia Lost pels nord-americans, per mi serà demà quan se m'hagi baixat el capítol. Sí, senyor policia, em baixo material audiovisual d'Internet: com diria el meu amic Jordi Feliu, que tot el pes de la llei caigui sobre mi si cal.

Jo no havia sigut, ni de fet sóc, un amant apassionat de les sèries de televisió: prefereixo el cinema. Però des del dia que vaig veure el primer capítol de Lost amb l'Anna ja no me n'he desenganxat. Tan viciat n'estic, que he arribat a l'extrem freak de baixar-me el capítol l'endemà de que sigui emès als Estats Units. Quin plaer! El 4x04 m'espera. Previously on Lost comença a ressonar a la meva oïda. Quin vici!

D'acord, ja em calmo.

Post Scriptum. Quan sigui gran vull ser com el Locke.

Kosovo

2008-02-19T05:59:00.001-08:00

La independència de Kosovo vé de la ma d'un nou ridícul d'Espanya. Els Estats Units i la majoria de membres de la Unió Europea ja han reconegut el nou estat; Espanya no el vol reconèixer, alineant-se així amb les posicions de Grècia, Xipre i Romania, tres superpotències europees, i d'un país capdavanter en democràcia com Rússia. Molt bé Espanya, segueix mostrant al món la teva mediocritat. Mentrestant els catalans continuarem rumiant com anar-nos-en, per fi, d'aquesta pútrida presó on som des de fa 300 anys.

Sweeney Todd

2008-02-17T15:00:00.000-08:00

A mi anar a veure una pel·lícula musical sempre em fa una mica de por, però Sweeney Todd: The demon barber of Fleet street la recomano del tot! M'encanten aquestes atmosferes tètriques que crea el Tim Burton. En fi, que aquest home escabellat mai decepciona.

Sweeney Todd a IMDB.

restaurant Blau BCN

2008-02-17T08:35:00.001-08:00

És agradable que, el dia que et decideixes a no filar prim per gaudir d'un sopar amb la teva nòvia, et trobis amb un restaurant com aquest. Perquè avui en dia és ben fàcil trobar-se'n d'aquells que, sota l'aparador d'una decoració elitista i fashion, plats de totes formes i models, i copes de totes mides, et serveixen mediocritat.

La decoració del Blau, feta de blanc i negre, és agradable i senzilla. Les taules són amples i els plats i la coberteria són moderns però sense passar-se. El local és una mica sorollós i s'hi pot fumar.

La carta és molt variada i està pensada per aquells a qui els agrada picar, compartir, tastar d'aquí i d'allà. Les racions són més aviat petites, i és molt recomanable demanar algun plat de més a més per posar al mig de la taula a l'abast de tothom. De fet, val la pena tastar una mica de tot el què se'ns ofereix perquè la qualitat del menjar és brutal. Risotto de ceps, croquetes de pollastre, canelons al foie, risotto de ceps... ai, que ja l'he dit. Ah, i el pastís de poma és una experiència religiosa, us ho juro.

A aquest restaurant només li puc retreure els temps d'espera; és veritat, però, que si te'l compensen amb un plat de bunyols de bacallà, no pots més que anar-te'n satisfet del tot.

Fitxa:
Restaurant Blau BCN
Londres 89, Barcelona
www.blaubcn.com
30-40 €

benvinguda

2008-02-16T08:29:00.000-08:00

Feia temps que em plantejava obrir un bloc. La veritat és que segurament només el llegiran quatre amics avorrits, com la majoria dels blocs, però almenys tindré un entreteniment més, escriure al meu petit racó de la xarxa...

El nom que li he donat és per la manera com em prendré el fet d'escriure-hi. És a dir, la manera com em prenc la majoria de coses -que no totes- a la vida.